1. El periodisme, el periodisme d’investigació i el periodisme de dades

1.1. Fiscalitzar el poder

1.1.3. Vigilar el poder

Aquesta funció es veu amenaçada per l’acumulació empresarial que pot destruir la independència que els mitjans necessiten per exercir el seu paper de vigilants. El principi de vigilància i control va més enllà de la fiscalització a un govern i s’estén a totes les institucions poderoses de la societat. El periodisme ha de vigilar els escassos poderosos d’una societat en representació dels molts que no ho són, per així evitar tiranies. La finalitat de la funció de vigilància no és només aconseguir que l’acció del poder sigui transparent, sinó donar a conèixer les conseqüències de l’acció d’aquest poder i aconseguir que siguin comprensibles. Això implica que els mitjans sàpiguen reconèixer on actua el poder de manera eficaç i on no. Aquesta vocació del periodisme és l’origen del periodisme d’investigació.

En el periodisme d’investigació original són els propis reporters els que busquen, investiguen i documenten una informació que els usuaris desconeixen. Freqüentment, aquest tipus de reportatges ocasionen una investigació pública i oficial dels subjectes o activitats que protagonitzen la informació i constitueixen l’exemple clàssic de la tasca de pressió dels mitjans sobre les autoritats en benefici del ciutadà.

El periodisme d’investigació interpretatiu és el resultat d’una curosa reflexió i anàlisi d’una idea i d’una meticulosa cerca de dades que donen peu a un context informatiu nou i més complet capaç d’oferir al ciutadà una millor comprensió dels fets. En general afecta temes o successos més complexos que els que donen lloc al reportatge clàssic, perquè no només destapa una informació nova sinó que també ofereix una nova versió d’aquesta informació.

La tercera modalitat de periodisme d’investigació és la que es dedica a investigacions que altres instàncies ja han posat en marxa. En aquest cas, el reportatge parteix d’un descobriment o una filtració referents a una investigació oficial que altres, normalment organismes governamentals, ja han començat. El risc d’aquest mètode de recopilar informació és que depèn en gran mesura del rigor i escepticisme del reporter en qüestió. Garanteix als subjectes entrevistats, que en general són fonts oficials, un valuós fòrum en què pot propagar acusacions sense que recaigui en ell cap responsabilitat pública, i aquesta, precisament, és una de les febleses d’aquest tipus de reportatges. Normalment els reporters implicats coneixen només una part de la investigació, de manera que el seu treball, més que vigilar les institucions poderoses es pot convertir en una eina en les seves mans.

Tots els reportatges requereixen certa activitat investigadora, però el que coneixem com a periodisme d’investigació té, a més, certa dimensió moral. Compromet al lector, l’anima a emetre un judici sobre l’assumpte que denuncia i dóna per suposat que el mitjà informatiu que el publica el considera important, mereixedor d’un esforç especial. Un dels problemes que sorgeix amb aquest model de periodisme és que el mitjà informatiu s’implica en una informació sobre la base que hi ha hagut algun acte de mala fe. Per això ha estat denominat com a “periodisme fiscalitzador”. Com que pot alterar el curs dels esdeveniments o pot afectar negativament la reputació d’una persona, una empresa o una institució, la tasca del reporter implica una gran responsabilitat, no només a l’hora de verificar els fets sinó també de compartir dades sobre la naturalesa de les fonts informatives.

La revolució de les noves tecnologies i la nova organització econòmica que ha generat creen noves oportunitats, però també amenacen una premsa vigilant i independent. Els mitjans de comunicació digital permeten que la informació viatgi amb major facilitat i rapidesa, però condueixen a la creació de grups de comunicació internacionals que posen en perill el propi concepte d’Estat-Nació. L’experiència ens diu que és molt possible que amb el temps, a mesura que els directius dels informatius formats en aquest nou entorn transnacional vagin assolint quotes de major responsabilitat, als mitjans de comunicació els sembli que ja no val la pena exercir la funció de vigilància i control sobre la seva pròpia empresa matriu. La teoria de la premsa lliure, que deia que era necessària una veu independent i capaç que s’ocupés de vigilar la influència de les institucions més poderoses de la societat, està en perill.

Però més important que el control efectiu que poden exercir els vigilants dels mitjans de comunicació és el fet que les noves tecnologies proporcionen eines que ofereixen la possibilitat a quasi tots els ciutadans de vigilar la premsa consolidada. Les institucions dedicades al periodisme independent indiquen de quina manera les noves tecnologies podrien reorganitzar els mecanismes de producció i difusió de notícies. Potencialment això suposa un desafiament als canals d’informació tradicionals i dóna peu a pensar que si els mitjans de comunicació convencionals abandonen el seu paper de vigilància, altres podrien assumir-lo. Més enllà de la visió utòpica que pot oferir la tecnologia, hi ha qüestions econòmiques més pràctiques que no troben resposta encara. Pot alguna de les noves plataformes o dels nous mitjans malanomenats alternatius o independents, suscitar l’interès d’una part significativa de l’opinió pública? I, en cas afirmatiu, acabaran sent absorbits per les grans corporacions i cauran, per tant, en la cultura empresarial de la qual els seus fundadors volien escapar?

Els departaments d’informatius dels grans mitjans ofereixen el model més clar amb què comptem de la nova organització econòmica de la informació. Van ser les primeres institucions periodístiques en veure’s sotmeses a les grans corporacions amb interessos fora del periodisme. Tot i així, a mesura que començaven a patir una pèrdua estructural d’audiència a favor de les noves tecnologies, van anar abandonant la seva funció de vigilància i inclinant-se per un model informatiu més proper a l’entreteniment. Aquest model, que és l’única evidència que tenim dels efectes de l’assimilació global dels mitjans informatius, desperta seriosos dubtes de que el periodisme d’investigació es mantingui al nivell que va assolir la segona meitat del segle xx.

La funció de vigilància i control és com qualsevol altra. Requereix de facultats especials, un temperament especial. A més, exigeix un compromís seriós amb les fonts, el desig d’ocupar-se d’assumptes d’importància i una premsa independent de qualsevol interès que no sigui el del consumidor final de la notícia. El principi de vigilància i control s’enfronta avui a més reptes que mai però, a la vegada, la naturalesa expansiva del periodisme com a fòrum públic ha provocat una nova onada de periodisme interpretatiu i opinatiu que fa més crítica la necessitat d’un periodisme vigilant més seriós i actiu. En el segle xxi, els mitjans han d’exercir vigilància no només sobre el govern sinó també i especialment sobre el món empresarial i l’àmbit cada vegada major d’activitats sense ànim de lucre.