2.2. Llibertat d’informació i d’expressió
2.2.1. Introducció
La Constitució espanyola reconeix la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació com a drets fonamentals (art. 20).
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació en els tractats internacionals
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació estan reconegudes en diversos tractats internacionals. Aquests, més enllà del valor intrínsec, són un instrument per a la interpretació de les normes que regulen els drets fonamentals (art. 10.2 CE).
Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (art. 19)
1) Ningú no podrà ésser molestat a causa de les seves opinions.
2) Tota persona té dret a la llibertat d’expressió; aquest dret comprèn la llibertat de buscar, rebre i difondre informacions i idees i de tot tipus, sense consideració de fronteres, tant oralment, per escrit o en forma impresa o artística, o per qualsevol altre procediment que esculli.
3) L’exercici del dret previst en el paràgraf 2 d’aquest article comporta deures i responsabilitats especials. Per això, pot estar subjecte a algunes restriccions que hauran d’estar expressament fixades per la llei, i siguin necessàries per a:
a) Assegurar el respecte als drets o a la reputació d’altres.
b) La protecció de la seguretat nacional, l’ordre públic o la salut o la moral públiques.
Conveni Europeu de Drets Humans (art. 10)
Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense la ingerència de les autoritats públiques i sense consideració de fronteres. El present article no impedeix que els estats sotmetin les empreses de radiodifusió, de cinematografia o de televisió a un règim d’autorització prèvia.
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (art. 11)
1) Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense que pugui haver ingerència de les autoritats públiques i sense consideració de fronteres.
2) Es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el pluralisme.
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació estan estretament vinculades a la «llibertat de comunicar el producte d’una tasca intel·lectual prèvia» i a la «llibertat de les persones a manifestar-se en la societat per mitjà de les idees», tot i que tenen un contingut autònom i diferenciat.
En aquest sentit, el Tribunal Constitucional s’ha manifestat en nombroses ocasions considerant que la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació són dos drets diferents i autònoms, tot i que estretament vinculats en origen. La llibertat d’expressió fa referència a la lliure difusió de pensaments, d’idees i d’opinions, mentre que la llibertat d’informació es refereix a la manifestació de fets o de successos noticiables respecte al qual es pugui demostrar la veracitat.
«Nuestra jurisprudencia viene distinguiendo, desde la STC 104/1986, de 17 de julio, entre los derechos que garantizan la libertad de expresión, cuyo objeto son los pensamientos, ideas y opiniones (concepto amplio que incluye las apreciaciones y los juicios de valor) y, por otra parte, el derecho a comunicar información, que se refiere a la difusión de aquellos hechos que merecen ser considerados noticiables. Esta distinción entre pensamientos, ideas y opiniones, de un lado, y comunicación informativa de hechos, de otro, tiene decisiva importancia a la hora de determinar la legitimidad del ejercicio de esas libertades, pues mientras los hechos son susceptibles de prueba, las opiniones o juicios de valor, por su misma naturaleza, no se prestan a una demostración de exactitud, y ello hace que al que ejercita la libertad de expresión no le sea exigible la prueba de la veracidad o diligencia en su averiguación, que condiciona, en cambio, la legitimidad del derecho de información por expreso mandato constitucional, que ha añadido al término «información», en el texto del artículo 20.1d CE, el adjetivo «veraz» (STC 4/1996, de 19 de febrero).»
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació contribueixen a la formació de l’opinió pública lliure de la qual són el fonament, i alhora són el motiu per a l’exercici d’altres drets fonamentals, com ara el dret a la participació política i d’altres inherents al funcionament del sistema democràtic (STC 159/1986, de 12 de desembre).
Des del punt de vista de les garanties, la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, com a drets fonamentals que són, tenen reconeguts diferents mecanismes de garantia en la Constitució espanyola.
D’una banda, l’eficàcia directa d’aquests drets vinculants en tots els poders públics. Qualsevol ciutadà pot reclamar la tutela judicial d’aquests drets, que pot canalitzar-se per un procediment preferent i sumari davant dels tribunals de justícia i, de manera extraordinària, mitjançant un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional.
D’altra banda, la regulació d’aquests drets cal fer-la per mitjà d’una llei orgànica, és a dir, una llei aprovada per les Corts Generals per majoria absoluta dels diputats.
La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació no poden ésser restringides mitjançant cap tipus de censura prèvia (art. 20.2 CE). D’acord amb el Tribunal Constitucional (STC 187/1999, de 25 d’octubre), «per censura prèvia ha de tenir-se qualsevol mesura limitativa de l’elaboració o de la difusió d’una obra de l’esperit, que consisteixi en el sotmetiment a un examen previ del contingut per part d’un poder públic, i la finalitat del qual sigui enjudiciar l’obra en qüestió d’acord amb uns valors abstractes i restrictius de la llibertat, de manera que s’atorgui el plàcet a la publicació de l’obra si s’acomoda al judici del censor, i es negui en cas contrari».