2.2. Llibertat d’informació i d’expressió
2.2.2. La llibertat d’informació
2.2.2.1. Introducció
L’article 20 CE reconeix i protegeix el dret de comunicar o de rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Qualsevol persona, en el marc de la seva autonomia personal, pot ser titular del dret a la llibertat d’informació. Per tant, no només els periodistes són titulars d’aquest dret, tot i que són els qui més sovint l’exerceixen.
Com es desprèn de la formulació, aquest dret es basa en la veracitat de la informació. La llibertat d’informació «empara la transmissió de fets verídics que, alhora, poden ser considerats noticiables, és a dir, que revesteixin interès o rellevància pública per a la societat». El Tribunal Constitucional, en la seva jurisprudència, reconeix l’estreta connexió entre la llibertat d’informació i la llibertat de formació de l’opinió pública, per la qual cosa ha de prevaldre per sobre d’altres drets amb els quals pugui entrar en conflicte, sempre que la informació que es transmet sigui veraç i rellevant.
2.2.2.2. Veracitat
La veracitat no vol dir veritat o realitat incontrovertible dels fets, sinó que fa referència a la diligència del periodista per a esbrinar els fets sobre els quals versa la informació, i d’acord amb allò que és exigible a un professional de la informació que exclou rumors o invencions. Tampoc no vol dir que la informació no pugui ser errònia, sinó que hagi estat contrastada prèviament amb dades objectives o, si escau, que es rectifiqui ràpidament.
En diverses sentències, el Tribunal Constitucional ha perfilat l’abast d’aquest terme i ha identificat els elements que han de concórrer per a poder acreditar la veracitat. En efecte, la jurisprudència constitucional ha indicat que la veracitat està vinculada a la possibilitat de contrastar la informació que es difon, a la diligència del periodista per a esbrinar la informació, a l’actitud positiva respecte a la veritat, i a l’activitat del periodista per a comprovar de manera raonable els fets que es difondran.
«Sobre la veracidad de la información, este Tribunal ha establecido una consolidada doctrina según la cual este requisito constitucional “no va dirigido a la exigencia de una rigurosa y total exactitud en el contenido de la información, sino a negar la protección constitucional a los que trasmiten como hechos verdaderos, bien simples rumores, carentes de toda constatación, o bien meras invenciones o insinuaciones sin comprobar su realidad mediante las oportunas averiguaciones propias de un profesional diligente; todo ello sin perjuicio de que su total exactitud puede ser controvertida o se incurra en errores circunstanciales que no afecten a la esencia de lo informado […]. La razón se encuentra en que, como hemos señalado en muchas ocasiones, cuando la Constitución requiere que la información sea ‘veraz’ no está tanto privando de protección a las informaciones que puedan resultar erróneas, como estableciendo un deber de diligencia sobre el informador a quien se le puede y debe exigir que lo que transmite como ‘hechos’ haya sido objeto de previo contraste con datos objetivos […]. De este modo, el requisito de la veracidad deberá entenderse cumplido en aquellos casos en los que el informador haya realizado, con carácter previo a la difusión de la noticia, una labor de averiguación de los hechos sobre los que versa la información y la referida indagación la haya efectuado con la diligencia que es exigible a un profesional de la información.»
Un altre aspecte rellevant és el relatiu a la neutralitat amb què el periodista tracta la informació.
«Para que pueda hablarse de reportaje neutral han de concurrir los siguientes requisitos:
a) El objeto de la noticia ha de hallarse constituido por declaraciones que imputan hechos lesivos del honor, pero que han de ser por sí mismas, esto es, como tales declaraciones, noticia y han de ponerse en boca de personas determinadas responsables de ellas (SSTC 41/1994, de 15 de febrero, FJ 4, y 52/1996, de 26 de marzo FJ 5). De modo que se excluye el reportaje neutral cuando no se determina quién hizo tales declaraciones (STC 190/1996, de 25 de noviembre, FJ 4 b)».
b) El medio informativo ha de ser mero transmisor de tales declaraciones, limitándose a narrarlas sin alterar la importancia que tengan en el conjunto de la noticia (STC 41/1994, de 15 de febrero, FJ 4). De modo que si se reelabora la noticia no hay reportaje neutral (STC 144/1998, de 30 de junio, FJ 5) y tampoco lo hay cuando es el medio el que provoca la noticia, esto es, en el llamado periodismo de investigación (STC 6/1996, de 16 de enero, VP), sino que ha de limitarse a reproducir algo que ya sea, de algún modo, conocido.
Y sobre esta base cuando se reúnen ambas circunstancias la veracidad exigible se limita a la verdad objetiva de la existencia de dichas declaraciones y a la fidelidad a su contenido: si concurren ambas circunstancias el medio ha de quedar exonerado de responsabilidad.»
2.2.2.3. Rellevància pública
No n’hi ha prou amb la veracitat perquè la informació que es comuniqui es consideri una manifestació de la llibertat d’informació. La llibertat d’informació està més estretament vinculada a la rellevància pública que a la informació, és a dir, relacionada amb assumptes públics d’interès general. Així, doncs, la transmissió de rumors no està emparada pel dret a la llibertat d’informació.
Cal recordar que la llibertat d’informació està relacionada amb la formació de l’opinió pública. Per aquest motiu, la informació ha de ser d’interès per a la ciutadania, la qual cosa és diferent de la simple satisfacció de la curiositat humana per a conèixer la vida d’altres (STC 83/2002, de 22 d’abril).
D’aquesta manera, el periodista, abans de comunicar la informació, ha de valorar si aquesta pot tenir o no interès per a la ciutadania.