3.4. La llei de transparència
3.4.2. La llei de transparència a Espanya i a Catalunya
La Generalitat de Catalunya es va afegir a la transparència un any després de l’entrada en vigor de la Llei de transparència i bon govern d’Espanya, l’LTBG, que va entrar en vigor el desembre de 2013. Espanya ja va fer tard, tan tard, que quan es va decidir a fer-ho era l’únic país europeu de més d’un milió d’habitants que encara no tenia una llei que reconegués el dret d’accés a la informació.
La pressió exercida per part de la Coalició ProAcceso, una organització formada per una seixantena d’organitzacions i actors de la societat civil, va ser fonamental perquè finalment el govern popular comencés a redactar el projecte de llei.
Actualment, tant la legislació catalana com l’espanyola tenen algunes mancances. En concret, una que afecta el més bàsic: Espanya no reconeix el dret a la informació pública com un dret fonamental.
Per tant, per a formular una petició, tant si és en el portal de transparència català com en el de l’Estat, la persona ha d’identificar-se prèviament com a ciutadà. En el cas de Catalunya, es pot fer mitjançant el certificat digital –la signatura electrònica estatal– o amb la contrasenya IdCAT Mòbil.
Tant l’un com l’altre han de aconseguir-se de forma presencial anant, en el primer cas, a les dependències de l’Administració General de l’Estat i, en el segon, a una de les 38 oficines acreditades per la Generalitat.
Tot i que no hi ha dades disponibles sobre quin percentatge de la població disposa de certificat electrònic ni d’IdCAT Mòbil, la complexitat de la identificació xoca amb un dels fonaments del dret d’accés a la informació: fer peticions hauria de ser un procés senzill, ràpid i gratuït. Gratuït ho és, però no és ni senzill ni ràpid, un dels principis bàsics que l’organització ProAcceso reclama per al correcte funcionament de la transparència.
Un cop feta la petició, l’administració competent té un termini màxim de 30 dies per a respondre, que en el cas del conjunt estatal es pot endarrerir fins a 15 dies més.
Un dels grans avantatges que ofereix la llei catalana respecte a l’espanyola és el silenci administratiu positiu. Si l’administració pública catalana no respon al ciutadà, automàticament se li han de facilitar les dades requerides. En canvi, en el cas de la legislació espanyola, aquest silenci s’interpretarà automàticament com una denegació.
Si la petició d’informació és denegada o les dades obtingudes no són satisfactòries, es pot recórrer a un òrgan independent que avaluï de forma externa si s’ha de facilitar, o no, la informació requerida. En aquest sentit, la llei catalana torna a ser més favorable per al ciutadà.
La Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), l’òrgan que vetlla pel compliment del dret i l’encarregat de resoldre totes les reclamacions, és elegit pel Ple del Parlament, i els membres tenen dedicació exclusiva per a dur a terme aquesta tasca. A diferència del Consell de Transparència i Bon Govern, l’organisme homòleg estatal, els membres exerceixen altres funcions més enllà de la pertinença a aquest ens, i són triats pel govern.