5.1. La construcció de la notícia: la teoria de les 6w, la piràmide invertida i les entradetes
La teoria de les 6W es basa en les sis preguntes que tota informació, particularment aquella que tingui caràcter noticiós, ha de poder respondre amb la finalitat que el lector sàpiga de manera clara i completa què s’està explicant. Aquestes preguntes són, en la seva expressió anglesa: who? (qui o a qui?), what? (què?), when? (quan?), where? (on?), why? (qui?) i how? (com?).
A l’hora de redactar una notícia els mitjans de comunicació escrits han optat per respondre aquestes preguntes seguint l’esquema de la piràmide invertida, o el que és el mateix, el primer paràgraf de la informació (a partir d’ara, entradeta o lead) s’han de resoldre les sis preguntes o, com a mínim, aquella que resulti més important per focalitzar el lector i, a mesura que avança el cos de la peça, s’han de contestar d’una manera més o menys explícita la resta. Aquesta forma d’organitzar la notícia ha estat la més estesa i encara avui és la que fan servir prioritàriament molts mitjans escrits, perquè és una manera senzilla i eficaç de jerarquitzar la informació, i garanteix una comprensió immediata per part del lector encara que no arribi a llegir el text sencer.
El lead té una rellevància cabdal. Va seguit d’una ampliació de les respostes a les 6W i de la presentació de la informació de context en forma decreixent (situant sempre el més important en els primers paràgrafs i el menys important, en els darrers). En un moment d’explosió dels suports periodístics i de boom informatiu, d’aquest primer paràgraf depèn en bona mesura que el lector s’aferri al text o que el descarti. Per això, David Randall, proposava un seguit de claus per redactar una bona entradeta:
- Directa, concisa i inquietant: Suprimir tot allò que la recarregui així com càrrecs i noms que es podrien deixar pel segon paràgraf, en cas que no siguin necessaris.
- L’entradeta ha de funcionar de manera independent.
- No començar la informació amb una clàusula subordinada, del tipus: “Malgrat que el nombre d’homicidis augmenta…”
- No començar una història amb nombres en dígits, escriure’ls en lletres o buscar una altra manera de començar si la xifra és molt gran.
- No començar una informació amb noms d’organismes oficials, potser millor començar amb una altra fórmula, com per exemple: “experts alerten que…”
- Evitar, en la majoria dels casos, començar amb cites (pot confondre el lector si no identifiquem qui parla immediatament).
La majoria de persones que visiten una notícia a la web centren la seva màxima atenció en la part superior de la peça informativa i l’escanegen en forma d’“F”, un esquema compatible amb el de la piràmide invertida. Així ho demostren els estudis d’eyetracking.
La transformació de la piràmide invertida a l’era digital
Amb la crisi del periodisme imprès i l’explosió d’Internet, la majoria de lectors fan servir ara l’ordinador, els dispositius mòbils o les tauletes per llegir les notícies. Per aquesta raó, la piràmide invertida s’ha hagut de recontextualizar per adaptar-se a la hipertextualitat, multimedialitat i interactivitat pròpies d’Internet. Segons el periodista Guillermo Franco, en l’escriptura per Internet és important captar l’atenció dels usuaris brindant-los informació a l’instant, en el que ha anomenat “una piràmide invertida horitzontal”. Aquest concepte suggereix posar a l’esquerra de l’oració les paraules més importants de la notícia. Hi ha tres nivells d’ús de la piràmide invertida quan s’escriu una notícia per un mitjà digital.
- El lineal o bàsic: Començar el text amb el més rellevant – les 6W – i anar presentant la resta de paràgrafs en funció de la seva importància per entendre el tema. Això ha d’aparèixer en una mateixa pàgina web.
- L’estructura: En aquest segon nivell el periodista ha de jerarquitzar la informació, creant un primer paràgraf en què presenti les dades i després, mostrant un llistat amb els intertítols en els quals es divideix la informació.
- Els subtemes: El darrer nivell és la creació d’un contingut dividit en subtemes que ja no estarien en la mateixa pàgina web, sinó en diferents pàgines vinculades al lloc web inicial. A la pàgina inicial s’ha de presentar el lead i després s’exposen els subtítols que enllacen a l’ampliació del contingut. Quan es clica sobre cada un d’aquests subtítols s’obra una pàgina nova i el lector pot veure un contingut autònom i complet que també pot tenir altres enllaços per accedir a una altra part del contingut. A aquestes estructures Guillermo Franco les denomina “Piràmides Flotants”.
L’adaptació de la redacció i la transformació de la piràmide invertida amb el boom de l’Internet i el sorgiment de nous mitjans digitals fa que sigui necessari introduir el concepte de l’hipertext. L’hipertext configura un nou llenguatge per a comunicar-nos, construït a partir de frases curtes, amb enllaços per aprofundir i amb elements multimèdia per enriquir la informació. Al mateix temps això representa:
- Una nova manera de llegir la informació: La lectura ha deixat de ser passiva per convertir-se en activa, la manera en que l’usuari llegeix és totalment diferent. Abans rebia indicacions dels creadors de continguts sobre el que havia de llegir i com fer-ho. Ara, el lector és un individu lliure i sense lligams, que pot navegar com vulgui.
- Una nova manera d’organitzar i presentar la informació: No hi ha límits d’espai per presentar la informació. L’organització de les dades en una xarxa de nodes interconnectats mitjançant enllaços o hipervincles permet aprofundir de manera quasi infinita.
- Enllaços: Els hipervincles són una part essencial de l’hipertext i mitjançant clics aconsegueixen portar l’usuari a contextualitzar la informació, no només amb publicacions relacionades, sinó amb qualsevol dada possible que pugui aportar alguna cosa més a la lectura.
- Les respostes a les preguntes de les 6W exigien la contextualització del fet narrat, el que implicava la necessitat d’un espai físic important on s’hi acumulava la informació. Si al lector només li interessaven algunes d’aquestes dades de context podia veure’s saturat per la multitud d’informació i acabar desconnectant del text. Amb l’hipertext, per contra, la contextualització es resol d’una manera molt més eficaç, perquè els hipervincles generen la possibilitat d’anar saltant per les dades relacionades amb la informació.
Malgrat que el format web ofereix eines que possibiliten una millor organització de la infromació, el periodisme no ha de perdre de vista que no tots els textos necessiten una estructura hipertextual, i el seu abús també és un error. El primordial és que el periodista sigui conscient que ha d’escriure sempre pensant en el lector, perquè és ell qui finalment valida la seva existència quan decideix llegir o navegar pel contingut.
També hi ha un altre tipus de piràmide vinculada al periodisme de dades, creada per Paul Bradshaw (2017), que descriu els passos per convertir la informació bruta a la que accedeix el periodista fins a un producte que pugui ser publicable en un mitjà digital. La lògica en aquest cas és diferent, i té més a veure amb la relació entre el redactor i la informació que recull per a elaborar un reportatge fent servir dades.
- Compilar la informació.
- Netejar-la fins a deixar allò més rellevant.
- Contextualitzar les dades.
- Combinar-les per, finalment, publicar la informació.
