1.2. El periodisme d’investigació
“La raó més habitual del fracàs d’una història no és una mala redacció, les cites manipulades o una pobre elaboració, sinó una investigació inadequada”.
El periodisme de investigació té uns quants trets diferencials:
1) Originalitat de la investigació
El periodisme consisteix en realitzar investigacions originals, moltes vegades fent servir materials en brut. Es pot fer mitjançant una amplia sèrie d’entrevistes o bé per mitjà de xifres. Molts dels reportatges són conseqüència d’un treball meticulós del periodista analitzant la connexió entre dades que no s’havien investigat prèviament
2) Informacions relacionades amb negligències o irregularitats de les que no es tenen proves
Dedicar-hi temps si es tracta d’una qüestió d’interès pels lectors, assumint que potser la investigació no és fructífera i que “no hi ha tema”. El periodisme d’investigació comença amb la sospita que en un tema determinat hi ha les senyals d’una bona història. El primer que cal fer és posar a la balança si la història mereix l’esforç i el temps requerits per tirar-la endavant. Aquesta classe de peces es poden realitzar sobre pràcticament qualsevol àmbit de la vida pública, però hi ha dues categories que són especialment fecundes: les activitats que estan allunyades de l’escrutini del públic i les persones o entitats amb rellevància pública.
Les empreses i entitats financeres, que generalment han estat poc fiscalitzades, són un terreny molt fèrtil per la indagació periodística.
“Si posem la lupa sobre un pla d’inversions recent llançat amb un gran desplegament publicitari, podem apostar-hi el sou a que traurem a la llum alguna informació confidencial”.
El mateix passa amb alguns organismes, institucions i empreses que desenvolupen una activitat que ha estat molt poc controlada per part dels mitjans de comunicació.
Consorci de Turisme de Barcelona
Un exemple d’això és el Consorci de Turisme de Barcelona, una entitat pública-privada el finançament de la qual havia passat molt desapercebut. Fa un parell d’anys es va situar de ple sota els focus mediàtics arran una acció reivindicativa que va convocar l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, on precisament denunciava l’opacitat d’aquest consorci. Això va fer que alguns mitjans comencessin a investigar què era exactament aquesta entitat, qui la controlava i com es finançava. Un altre cas similar ha estat el de l’empresa pública Barcelona Regional, constituïda l’any 1993 a partir de l’experiència acumulada amb la transformació olímpica. Durant anys havia operat lliurement sense ser fiscalitzada, però ara està a l’ull de l’huracà arran que una denuncia anònima presentada a la Fiscalia Provincial revelés que els gestors de l’agència havien malversat els seus fons en el període de mandat convergent. Arran d’aquesta acusació, els mitjans de comunicació van iniciar una investigació paral·lela a la dels Tribunals, l’Ajuntament i el propi Consell d’administració de Barcelona Regional. A partir d’aquí han començat a sortir a la llum contractes irregulars, subvencions injustificades i vincles injustificats amb exrepresentants públics.
Hi ha uns quants factors que poden simplificar la tasca i millorar l’eficàcia del reporter:
a) Conèixer la legislació sobre l’accés públic a la informació
A Catalunya i l’Estat espanyol, la Llei de transparència (una eina que encara s’utilitza poc a la majoria de mitjans) permet que els periodistes, i en realitat qualsevol ciutadà, pugui sol·licitar informació pública a l’administració. Hi ha moltes dades públiques (que no publicades) que estan a l’abast de qualsevol persona sempre i quan conegui els procediments per requerir la informació.
Les sol·licituds no sempre són fructíferes, en el sentit que hi ha organismes opacs que no volen oferir informació sobre el seu funcionament, sous de directius, pressupostos, ingressos, etc, i que procuraran bloquejar-nos l’accés. En aquests casos, a Catalunya, els periodistes podem jugar la carta de la GAIP.
Si una institució ens denega una informació acollint-se, per exemple, a la llei de protecció de dades, sempre podem fer una reclamació a aquesta comissió, justificant que, al nostre entendre, el dret a la informació passa per sobre de la negativa de la institució en qüestió. És un recurs que els mitjans de comunicació comencen a utilitzar.
Exemple
Per posar un exemple, La Directa i el CRÍTIC van acollir-se al dret d’accés a la informació pública per saber els diners que havia gastat el Departament d’Interior en armament, munició i altre equipament per als Mossos d’Esquadra. La Direcció General de la Policia va denegar inicialment aquesta informació, però els dos mitjans van recórrer aquesta decisió a la GAIP, que va donar-los la raó i va forçar el Departament a facilitar aquesta informació.
Algunes investigacions han sorgit de documents entregats als periodistes però moltes més s’han posat en marxa quan un reporter ha descobert l’existència de registres i documents a la consulta dels quals hi tenia accés. En general els organismes burocràtics no estaran desitjant donar publicitat a l’existència de determinades fonts de informació i fins i tot, en alguns casos, miraran d’impedir que la gent es prengui la molèstia de consultar-les. És important que els periodistes descobreixin els documents oficials que existeixen, els examinin i els utilitzin en les seves investigacions. També és recomanable fer ús de les fonts de re referència estandarditzades: els llistats de publicacions oficials, els informes legislatius, les llistes d’organismes públics, els registres mercantils o els registres de les organitzacions que reben finançament públic, etc.
Una bona llista de contactes és transcendental a l’hora de fer periodisme de investigació. Són útils per cobrir una amplia gama de temes, orientar les nostres informacions i facilitar-nos la informació. Diversificar-los: tenir fonts només de l’àmbit institucional farà que sempre oferim la versió oficial dels fets. En aquest sentit és imprescindible obrir el focus: què hi tenen a dir els moviments socials? Les plataformes ciutadanes? El moviment veïnal?
Hi ha una dita històrica segons la qual els periodistes som experts en tot i en res. Però el cert és que no som homes ni dones orquestra i els nostres coneixements són limitats. A l’hora de fer alguns reportatges ens podem trobar fàcilment que la temàtica que hem seleccionat s’escapa àmpliament de la nostra zona de confort. Sempre està bé tenir formació en una especialitat concreta a l’hora de cobrir temes d’economia, societat o qüestions jurídiques, però no podem saber-ne de tot. Per això, esdevé especialment important tenir a l’abast fonts especialitzades, que no tinguin interessos específics en el tema al qual donem cobertura, que ens ajudin a entendre i processar millor la informació. En aquest sentit, és especialment útil disposar del telèfon de sociòlegs, juristes, politòlegs o economistes “independents”, assumint que sempre tindran la seva visió subjectiva de les dades però que no tinguin una relació directa amb l’objecte d’investigació. Si volem parlar del judici contra una farmacèutica no demanarem a l’advocat de l’empresa en qüestió que ens analitzi la seva validesa!
b) Coneixements d’informàtica (i més)
No només (però també) referida a l’habilitat de rastrejar online amb eficàcia, sinó també a la capacitat de recórrer al software de bases de dades. La informàtica pot modificar la capacitat del periodisme d’investigació, perquè té la capacitat d’anar més enllà de les tradicionals anècdotes i entrevistes i aglutinar una quantitat molt àmplia de proves documentals. [Ampliació a l’apartat “Periodisme de dades”].
Com podem obtenir bon material de cara a una investigació?
En primer lloc, saber què hem de buscar: més enllà de respondre les 5w, ens calen detalls, anècdotes i context. Aquesta informació addicional és el que marca la diferència entre una història ordinària i una bona història.
- Recol·lecció de detalls: important construir una cronologia exhaustiva del que ha passat. No hi ha detall tan insignificant que no valgui la pena recollir, ja que fins i tot els fragments diminuts poden afegir pes a la historia molt per sota del seu calor aparent. En certa manera, el detall és la història en molts casos.
- Anècdotes: Incidents o episodis que puguin resumir-se en una o dues frases.
- El teló de fons: l’entorn, el context i les parts rellevants del tema.
- Perspectiva: el context a vegades pot ser la part vital de la historia, perquè posa els fets o esdeveniments en una perspectiva apropiada.
- Recelar de les fonts i de les pàgines web: s’ha de desenvolupar un radar capaç de detectar els llocs que no són de confiança, plantejant les mateixes preguntes que ens plantejaríem amb una font (qui hi ha darrera? Per què ha publicat aquesta informació? Què hi inclou? Què omet?).
- Ser específics amb la cerca: mètodes de recerca online com posar cometes en el concepte que es busca, posar els ítems AND o OR. Guies per la recerca online: com searchenginewatch.com o researchbuzz.com.
- Fer servir l’aplicació de cerca avançada, que permet afinar la cerca amb paràmetres o dates.
- Subscriure’s a arxius online: per exemple el Google Alerts.
- Fer ús de les hemeroteques.
Com desenvolupar una investigació?
“Els temes de les investigacions arriben als diaris per les vies més diverses: a partir de les informacions dels contactes, per pur atzar, a partir d’una notícia en principi rutinària i que informacions posteriors n’amplien la magnitud, gràcies a les observacions dels reporters, a partir d’informacions corrents que van complicant-se o en les que es descobreixen interrogants cada vegada més interessants quan comencem a indagar.”
Alguns consells:
- Aconseguir i arxivar tots els documents pertinents: Encara que no els fem servir en el moment de rebre’ls, cal guardar una documentació tan ingent com sigui possible i no desprendre’s d’ella, perquè mai se sap quan podran ser útils. Mesos després de que hagi arribat a les nostres mans un informe d’aparença innòcua, pot passar alguna cosa que li atorgui una rellevància inesperada.
- Transcriure totes les entrevistes i arxivar-les: Això és particularment important quan el procés de investigació és llarg o quan hi col·laboren diversos reporters. Val la pena intercanviar notes per comprovar si s’ha passat per alt alguna dada d’importància.
- Ser persistents: Quan es llegeix un relat sobre qualsevol investigació el que crida més l’atenció és la persistència dels reporters.
- Cultivar el tracte amb les fonts més ben informades: Si una font estableix certes regles, cal complir-les, però això no vol dir que s’hagi de donar crèdit a totes les seves paraules. S’han de respectar els acords.
- Les informacions que finalment arribin a publicar-se no han de tenir cap punt dèbil: Publicar un article per l’únic motiu que se li ha dedicat molt temps és la millor forma d’abocar-se al desastre. Els directius i reporters hauran d’adoptar en una fase avançada de la investigació la decisió d’anar-la publicant per entregues a mesura que es realitzo o, per contra, reservar les troballes per donar un gran cop d’efecte al final del procés. En aquest segon cas és necessari establir una data tope. D’altra banda, publicar conclusions provisionals pot incitar les fonts a proporcionar més informació o més dades de vital importància.
- Actuar clandestinament: En algunes ocasions excepcionals la única manera d’aconseguir la informació és de forma clandestina, per exemple, quan estem investigant un delicte. Aquesta forma de treballar implica sempre un cert grau d’engany, així que el delicte en qüestió ha de ser suficientment seriós com per a justificar aquesta falta d’honradesa. En segon lloc, els riscos físics en tal situació poden ser immensos i perdurar fins i tot temps després de publicar la nostra història. En tercer lloc, si estem investigant activitats criminals sota una identitat encoberta, podem veure’ns obligats a participar en elles, el que fa que els nostres actes resultin encara més difícils, si no impossibles de defensar. A vegades els periodistes han fet servir falses identitats amb el propòsit fonamental de deixar al descobert el tracte o maltracte rebut per diverses víctimes de la societat, com els sense sostre, els malalts psíquics o els drogoaddictes. Aquesta tàctica requereix dots interpretatives i a vegades, fins i tot una disfressa.