3. Fonts d’informació i mecanismes d’obtenció de dades

3.1. Les fonts periodístiques

3.1.2. Tipologia de les fonts d’informació

A continuació es presenta una classificació de les fonts d’informació. Tota la informació sbre la tipologia de les fonts s’ha extret de Javier Chicote.

3.1.2.1. Les fonts personals voluntàries

Són les fonts més familiars i ho abasteixen tot, des del portaveu oficial o els funcionaris i policies als que veiem amb regularitat, fins la persona amb què parlem potser una sola vegada. Si hi ha una regla d’or per l’èxit en les investigacions és no tenir mai por a preguntar. El pitjor que podem esperar és una negativa i, en canvi, en podem treure molt rèdit.

1) Segons la seva activitat, la font pot ser:

• Activa: Pren la iniciativa de posar-se en contacte amb el periodista i desitja transmetre la informació que posseeix.
• Passiva: No prenen la iniciativa de subministrar la informació, sinó que és el periodista qui s’hi posa en contacte.
• Oficials: Si es tracta de l’oficina de premsa o d’una veu autoritzada per una institució per proporcionar informació.
• Oficioses: També són individus que ocupen llocs de responsabilitat i que proporcionen informació. La principal diferència respecte les oficials és que aquestes segones no acostumen a acceptar que el periodista les citi com a font, volen mantenir-se en l’anonimat o l’off the record. Per norma general, les fonts oficials no acostumen a ser comprovades pel periodista mentre que les oficioses ho solen ser molt més.

2) Segons la relació amb el fet que es vol investigar:

• Implicades: Testimonis o protagonistes dels fets i, per tant, s’hi veuen afectats de manera directa. Dins aquesta tipologia hi ha les fonts favorables, que són aquelles que es veuen beneficiades per la publicació d’una investigació sobre els fets, i les fonts desfavorables, que són les que es veuen perjudicades si els fets adquireixen una rellevància púbica. Han de ser comprovades perquè la tendència serà sempre justificar la seva actuació o simplement negar-la, en cas que sigui incriminatòria.
• No implicades/ Alienes: Si bé aquestes fonts no tenen relació directa amb els fets que es volen investigar, poden oferir dades que enriqueixin la investigació. D’una banda hi ha les fonts tècniques, que són les que tenen una visió especialitzada sobre el tema i poden enriquir i aclarir la investigació; i de l’altra, les fonts neutrals, que no tenen relació directa amb els fets però també hi aporten dades, ja que poden conèixer la gent involucrada.

Per Chicote, cal distingir entre confident i informant. El confident té una relació habitual amb el periodista producte d’un tracte personal i prolongat, que genera una comunicació bidireccional, més fluida i abundant. Aquesta relació es basa en l’interès, l’amistat, el respecte mutu, els diners o qualsevol altre motiu. L’informant, en canvi, manté una relació ocasional amb el periodista, tot i que també pot ser motivada per diners o ser una filtració, és a dir, una informació que a la font li interessa propagar.

També cal distingir les fonts d’informació gratuïtes, les que no demanen una contraprestació per la informació facilitada, i les pagades, l’interès econòmic de les quals pot posar en tela de judici la fiabilitat del seu testimoni.

3.1.2.2. Les fonts personals involuntàries

No totes les fonts personals són voluntàries. Les involuntàries són aquelles que proporcionen informació sense saber com ni per a què, o el que és el mateix, són fonts a les quals el periodista enganya per obtenir informació. Això passa sempre que el periodista no s’identifica com a tal. Un exemple d’aquesta classe de fonts són aquelles que s’enfronten, sense saber-ho, a una càmara oculta. Aquest tipus de pràctiques per obtenir informació són reprovables des del punt de vista deontològic i ètic, i per això són molt difícils de justificar. Al respecte, Chicote considera que només es recorrerà a la càmera oculta “en virtut d’un bé major. El periodista pot enganyar un traficant de drogues per desemascarar la seva organització mafiosa i fer un bé a la societat, però per contra, no és lícit ocultar la condició d’informador per descobrir la vida privada d’un personatge”.

3.1.2.3. Les fonts documentals

Són els arxius públics o privats, l’Internet, les bibliografies, les hemeroteques i, en definitiva, tota classe de dades a les quals es pugui accedir i tinguin relació amb el tema investigat. Moltes d’aquestes dades o l’accés a les mateixes pot ser proporcionat per les fonts personals, però en qualsevol cas es tracta d’infromacions que generalment són públiques o semipúbliques. Algunes de les plataformes documentals recents més conegudes són Wikileaks, Contrast o whistelblower. Tot i així, existeix una amplitud de recursos i bases de dades online on obtenir informació, com ja vam veure en el subapartat 1.3. Periodisme de dades.

Per la seva banda, David Randall estableix un seguit de pautes generals a l’hora de tractar les fonts; una proposta complementària a la classificació de Javier Chicote.

1) Fonts humanes

Per norma general, les fonts s’han d’identificar. Si s’hi neguen, podem esgrimir l’argument que la importància d’una notícia depèn de que es pugui verificar gràcies a que es coneix la seva procedència. Si malgrat tot una font decideix no identificar-se però nosaltres volem citar les seves declaracions, podem mirar de pactar una fórmula d’identificació genèrica, com per exemple “fonts del Departament d’interior”. Tot i així, el secret professional és un dret del periodista, a la vegada que un deure que garanteix la confidencialitat de les fonts d’informació. Per tant, el periodista garantirà el dret de les seves fonts informatives a mantenir l’anonimat si així ho han sol·licitat. No obstant, aquest deure professional podrà cedir excepcionalment en el supòsit que consti fefaentment que la font ha falsejat de manera conscient la informació o quan revelar la font sigui l’únic mitjà per evitar un dany greu i imminent a les persones.

2) Fonts oficials

Que siguin fonts autoritzades no sempre és sinònim de que siguin fonts ben informades quan es tracta de departaments de relacions públiques i premsa. Algunes coneixen bé les seves respectives organitzacions i estan en condicions d’aportar detalls. Altres són simples intermediaris, que transmeten les nostres preguntes a un funcionari i tornen amb respostes, amb la impossibilitat de formular noves qüestions al respecte. Per això convé cultivar els contactes amb funcionaris disposats a donar-nos informació directament, enlloc de la filtrada a través del seu encarregat de relacions públiques. Hi ha hagut moltes lamentacions per part dels periodistes respecte a la perversitat dels “experts en relacions públiques”, coneguts com a spin doctors, de la “gestió de notícies”.

a) Spin doctors. Poc a poc ha anat designant quasi tots els que s’ocupen de les relacions públiques o la gestió de la imatge. Un veritable spin doctor és algú procedent del món polític, que actua com a portaveu en cap de premsa o bé un ajudant amb prou estatus. A més de les seves declaracions rutinàries i conferències de premsa, s’ocupa d’interpretar els fets en favor del seu cap, intenta anticipar-se a les males notícies (i distreure l’atenció d’elles) i s’esforça per gestionar les expectatives de manera que beneficiï la seva causa. Els autèntics spin doctors estan a prop del seu cap, i tot el que diuen per publicar posseeix la major autoritat.

b) Gestió de les notícies. Les organitzacions tenen una gran quantitat de declaracions i informacions que volen donar a conèixer. No és particularment escandalós que escullin la manera i el moment més avantatjós per a fer-ho. De fet, és freqüent que aquesta “gestió de les notícies” sigui d’ajuda, perquè assegura que els periodistes disposin de temps suficient per redactar la informació per les seves edicions o evitar un conflicte entre la publicació d’un informe i un esdeveniment de importància. Però precisament perquè les organitzacions tenen interessos, poden actuar de tres maneres:

• Fer que l’hora de la declaració coincideixi amb el pitjor moment del cicle informatiu. D’aquesta manera és fàcil que la convocatòria sigui ignorada o tractada amb indulgència.
• Filtrar l’aspecte principal a un mitjà simpatitzant amb l’esperança que, quan els altres rebin la informació a través dels canals oficials, ja tinguin establerta la seva agenda.
• Endolcir la píndola amb algun fragment de bones notícies que després es converteix en l’argument principal de la convocatòria.

La única garantia contra aquesta i altres formes de gestió informativa és utilitzar el nostre ingeni.

3) Fonts no autoritzades

Es tracta d’algú no autoritzat per transmetre’ns la informació, des d’un denunciant ben situat en una organització a una persona sense connexió oficial amb la informació. Poden filtrar documents o simplement suggerir-nos que excavem en una àrea determinada. La informació així obtinguda serà desmentida, com a mínim en un primer moment, i és quasi segur que les nostres fonts no voldran que se les mencioni. Per tractar amb elles s’ha de tenir presents diverses coses:

• Preguntar-nos quins són els seus motius: Estan els que busquen perjudicar un rival polític, comercial o personal, impulsar una determinada causa, venjar-se o provocar problemes sense més. El desig de venjança d’una persona pot resultar d’utilitat, però és millor saber què pretén des del principi.
• Preguntar-nos (i esbrinar!) l’altra cara de la història: La informació que ens donen fonts polèmiques no acostuma a ser tan simple com volen que creiem. Estalviarem temps si descobrim l’altra cara, o algun matís de la informació que hauríem de conèixer. Tot el que publiquem s’ha de contrastar prèviament i per explicar una història de forma veraç és necessari conèixer les diferents versions de les persones que hi estan implicades.
• Demanar documents sempre que sigui possible: S’ha de demanar a les fonts si hi ha alguna documentació que recolzi el que ens estan explicant. Si no ens la volen donar, demanarem fotocòpies i en cas que també s’hi neguin, demanarem de llegir la documentació davant seu. Si obtenim els documents d’una manera extraoficial, és convenient assessorar-nos amb fonts expertes per assegurar-nos de la seva validesa.

Randall destaca els següents consells bàsics (amb aportacions de l’autora):

1) Ser just amb les fonts: Tractar-les amb justícia i no assetjar-les, enganyar-les o intimidar-les. El fonamental és ser justos. Si s’està criticant o acusant una font de joc brut, no només l’hem d’informar sinó també hem de donar-li l’oportunitat de replicar.

2) Aprovació del text: Mostrar-li a la font l’article acabat abans de la seva publicació és com convidar-la a que el censuri. La tasca del periodista consisteix en redactar informació precisa, no quelcom que pugui constituir una base de negociacions amb l’implicat. Tot i així, unes comprovacions sensates no representen una aprovació del text. De fet, quan la nostra història va sobre qüestions amb les quals no estem familiaritzats pot ser fins i tot un exercici de responsabilitat enviar part o la totalitat de l’article a un expert, per garantir que la història estigui lliure d’errors. En ocasions molt concretes, fins i tot és justificable enviar parcialment o totalment el contingut a una o vàries de les fonts citades, sobretot si el seu relat aborda qüestions particularment sensibles. Aquesta pràctica dóna peu a que les fonts puguin alterar el seu testimoni, així que no pot convertir-se en la dinàmica habitual i s’ha de delimitar. No és obligatori permetre aquesta revisió, depèn sobretot de l’empatia del periodista amb les fonts utilitzades.

3) Retractació: Molt sovint una font diu una cosa a un periodista i acte seguit, lamenta haver-ho dit. En aquestes ocasions, hem de permetre que corregeixin les seves declaracions a menys que tinguem excel·lents motius per pensar que la voluntat de la font és obstruir la investigació. Si és així, deixarem constància tant de la seva primera declaració com de la segona, amb recursos del tipus: “En una primera entrevista, la persona ‘x’ explicava a aquest mitjà ‘la primera versió’, però també matisa que/ es retracta dient que ‘la segona versió’”. Així ens curem en salut sense faltar a la veritat. En última instància, si no tenim clar si publicar la primera versió o deixar-la fora del text, ho consultarem amb l’editor o el director del mitjà.

Ara bé, com a periodistes sempre hem de respectar “l’off the record”, tot i que convé evitar-lo tan com sigui possible. A més, la norma a seguir és que una informació només es considerarà “off the record” quan les dues parts ho hagin acordat així des del principi. Hi ha molt poques ocasions on estigui justificat publicar una informació quan la font ha precisat que ens l’explica fora de l’entrevista. D’altra banda cal saber utilitzar l’off the record per tirar del fil. A vegades les fonts ens revelen una informació “fora de gravació” que ens pot servir per iniciar una investigació, tot i que no citem la persona que ens ha donat aquesta informació.

4) Temptativa d’impedir l’accés: A vegades, la cobertura de la premsa disgusta tan a les organitzacions que ens tallen tot accés a la informació. S’hauria d’informar els lectors de qualsevol intent de manipulació i fomentar la resposta d’altres mitjans.