5.2. Tipologia de peces periodístiques: els gèneres periodístics
5.2.3. Gènere interpretatiu
5.2.3.1. El reportatge
“El reportatge és el gènere periodístic més complet: a més de incloure altres gèneres – crònica, entrevista, notícia – pot tenir com a antecedent una notícia i ho elabora un periodista cada vegada més especialitzat. Però té una avantatge respecte a la notícia, i és que està deslligat de l’estricta actualitat diària”.
Com assenyalava David Randall, el reportatge pot sorgir arrel d’un fet noticiós que s’amplia o s’aprofundeix, però també a partir de qüestions d’actualitat o d’interès general però no necessàriament noticiosos. No segueix estrictament les mateixes pautes de la notícia, sinó que s’apropa més a l’estil literari i conté detalls descriptius, frases de testimonis i vivències pròpies.
Els reportatges ocupen més espai que una notícia. El seu contingut no deixa de ser informació (això és, probablement, el que més el distingeix d’un text literari), però així com en les notícies hi ha un motlle definit, en els reportatges no hi ha fórmules determinades. El reporter escull la forma i el to que millor s’acomoda a l’assumpte del que parla, i gaudeix d’una major llibertat estructural i expressiva. Acostuma a anar acompanyat de fotografies o infografies.
El primer paràgraf no té interès informatiu però ha de ser atractiu perquè de la manera com està redactat depèn que el lector llegeixi la resta del text. Les característiques del lead també existeixen però es col·loquen on més li convé al redactor. Per triar la temàtica del reportatge, en certa manera hem de deixar-nos influenciar pel clima d’opinió. Abans de redactar-lo, és convenient elaborar un esquema simple que ens facilitarà el procés d’elaboració del text.
1) Hipòtesi de partida: Creiem que existeix un conflicte, perquè els mitjans/ plataformes ciutadanes/ grups de pressió/ administracions en parlen. Per exemple: A Barcelona s’ha disparat el preu de l’habitatge. S’està forjant una segona bombolla immobiliària que comporta un procés de gentrificació o substitució social que obliga molts dels seus habitants a abandonar els seus barris.
2) Triar les fonts: Per poder recollir la informació ens hem de preguntar qui ho denuncia? (font 1) –plataformes i moviment veïnal–; a qui beneficia aquest conflicte? (font 2) –sobretot als grans tenidors, com les entitats financeres, les immobiliàries o els fons voltor–; qui pot posar context a la història? (font 3) –sociòleg, expert en urbanisme–; en quin context legal s’emmarca la història? (font 4) –un jurista especialitzat en la LAU (la Llei d’arrendaments urbans) pot ser un bon contacte–; i per últim, a qui perjudica aquest conflicte? (font 5) –un testimoni: aportar la visió humana és sempre interessant perquè el lector pugui empatitzar amb la situació. Podríem ampliar el nombre de fonts, però hem de saber tallar a temps per no crear monstres que després no es llegeixi ningú.
El reportatge es caracteritza pels següents trets:
- La seva funció és bàsicament la d’un segon nivell d’informació, és a dir, la interpretació. No conté opinió sinó que mostra els fets i els explica. Exposa dades seleccionades per l’autor i explicades amb un cert grau d’intencionalitat, per això no es pot considerar informació en sentit estricta.
- Hi ha quatre passos bàsics en l’elaboració d’un reportatge: elecció del tema, acumulació de tota la informació possible recorrent a tot tipus de fonts, decisió de l’enfocament que li donarem i les tècniques que s’aplicaran en el procés de redacció.
- L’autor té una gran llibertat que li permet escollir l’enfocament, l’estil i l’estructura que consideri més convenient per al seu text. Especialment en el gènere interpretatiu, és desitjable que tingui un principi captivador, un desenvolupament interessant i un final concret. Es redacta combinant la narració amb les descripcions.
- Els seus objectius són: captar l’atenció del lector, mantenir l’interès i estimular el desig de seguir llegint.
Tipologies de reportatges:
1) Reportatge objectiu (o estàndard): encara que la seva funció bàsica és interpretativa i, encara que el grau d’implicació de l’autor és major que en la informació, acostuma a estar escrit amb un estil poc creatiu, no molt extens, aprofundeix poc i gairebé no analitza els fets. Acostuma a denominar-se perfil al reportatge que se centra en una persona concreta, i necrològica, al que es publica després de la mort d’un personatge conegut i fa un repàs dels fets més significatius de la seva vida.
2) Reportatge interpretatiu (o reportatge en profunditat): Aporta antecedents, contextualitza, analitza els fets fins a arribar al fons i preveu possibles conseqüències. La seva funció és interpretativa, però està exempta de les valoracions que conté la crònica o l’article d’opinió. El reporter analitza i el lector treu les seves pròpies conclusions.
5.2.3.2. L’anàlisi
La base d’una anàlisi és la selecció d’un fet d’actualitat que ha estat notícia i que requereix una explicació posterior més seriosa, detallada i especialitzada, de manera que el seu component interpretatiu és alt. Acostuma a encarregar-se a persones que no són necessàriament periodistes però sí expertes en la matèria, i el seu mèrit radica més en la capacitat d’aprofundir i analitzar qüestions complexes que en la seva qualitat literària.
5.2.3.3. L’entrevista
Abans que res, l’entrevista no es refereix al procés d’obtenció d’informació per part del periodista, el qual es posa en contacte amb la persona que li ha de facilitar aquesta informació, sinó al text final, resultat de posar per escrit el que l’entrevistat ens ha explicat. Però una entrevista és molt més complexe que formular un parell de preguntes al final d’una roda de premsa. Perquè el contingut sigui de qualitat (i en especial, si volem obtenir una informació personal de l’entrevistat que vagi més enllà de la seva opinió sobre un tema concret) hem de crear un clima de confiança i de confort. Ha d’existir un acord previ entre entrevistador i entrevistat per pactar aquesta trobada.
Una entrevista és un relat de la conversa entre dues o més persones, una de les quals, assumint el rol d’entrevistador, n’és l’autor. Aquestes són les principals característiques de les entrevistes:
- Conté un cert grau d’interpretació i implicació del periodista, que és major que quan redacta una informació, perquè el redactor no parteix d’uns fets aliens sinó que decideix a qui entrevistar i les preguntes que li formularà. Alguns pensen que l’elecció d’aquestes preguntes pot condicionar les respostes i el to general de l’entrevista. Quan transcrivim les respostes hem de preservar el seu contingut, no en el sentit que no podem editar-les, sinó que hem de procurar que la nostra intervenció no alteri el seu sentit, ni la intencionalitat, ni l’ambient dialèctic en que es van produir.
- L’autor de l’entrevista ha de saber què desitja obtenir abans de realitzar-la, fet que exigeix una recopilació prèvia de documentació sobre l’entrevistat i la preparació de les preguntes en funció de la informació que es vol recollir.
- En el transcurs de l’entrevista, les preguntes han de ser el més concretes i directes possibles.
- L’entrevistador ha de ser capaç de crear un bon ambient però no parlar massa, per obtenir la major informació possible del protagonista (aprendre a jugar amb els silencis).
- També ha de tenir la capacitat de veure, observar, escoltar, improvisar i percebre tot allò que un expressa sense paraules, amb gestos, moviments, to, etc. És el que s’acostuma a denominar informació subliminal.
- L’objectiu últim que persegueix l’autor és fer que el lector se senti quasi testimoni de la conversa.
La Doctora en periodisme Montserrat Quesada proposa una classificació de les entrevistes en dues grans tipologies:
1) Entrevista informativa (o objectiva): Recull les declaracions que persones implicades fan sobre un fet d’actualitat, o bé personatges coneguts dels quals volem obtenir idees sobre la seva activitat professional, social, política o artística, no sobre aspectes de la seva vida íntima. Això passa quan el personatge ens interessa per la seva especialitat, no com a personatge en si. El periodista, en aquesta classe d’entrevistes, es limita a transcriure la conversa mitjançant el sistema de pregunta-resposta, sense comentaris ni interpretacions.
Aquest tipus de entrevista té una subtipologia, la conversa objectiva: és un subtipus de la modalitat anterior que consisteix en transcriure una conversa prèviament gravada que es dóna entre dos personatges sobre una mateixa qüestió, als quals se’ls deixa parlar lliurement sense que el reporter hi intervingui.
2) Entrevista literària/ Entrevista perfil: A cavall entre la informació i la interpretació, en aquesta peça traslladem les idees d’un personatge, tot i que passaran pel filtre del propi periodista. L’objectiu d’aquestes peces és donar a conèixer la personalitat de l’entrevistat per mitjà d’un llenguatge més literari. No recorrem a la pregunta – resposta, sinó que reproduïm les declaracions de l’entrevistat entre cometes i alternades amb descripcions i explicacions sobre el personatge, la seva vida i la seva actitud durant l’entrevista. És una peça més atemporal.
5.2.3.4. La crònica
La crònica és un dels subgèneres més difícils de definir perquè comparteix trets amb altres subgèneres. En un intent d’afinar al màxim una descripció de la crònica, el periodista Manuel Graña, ja a mitjans del segle passat, va assenyalar algunes de les principals característiques de la crònica.
- Exclou tot el que sigui simple informació, és a dir, un relat impersonal. El que distingeix la crònica de la mera informació és precisament l’element personal, perquè l’autor es permet la llicència de fer comentaris, ampliar la informació i ordenar els fets a la seva manera. Encara que la crònica sigui informativa, hi ha marge perquè el reporter hi posi el seu estil propi.
- En comparació amb altres textos més especialitzats, la crònica periodística és lleugera, decorada amb recursos literaris però sense molts tecnicismes, breu i ordenada.
- Condensa l’element informatiu i l’element literari o interpretatiu.
- Conté les respostes a les 6W però se’ls atorga un caràcter més retòric. La informació està explicada amb més llibertat estilística i un vocabulari més ric que la informació.
- Admet una gran varietat de fons i forma, de manera que es podrien enumerar molts subtipus de cròniques, com l’artística, la biogràfica, la personal, la descriptiva…
Anys més tard, el catedràtic i periodista Gonzalo Martín Vivaldi va proposar una nova definició de la crònica, segons la qual es tracta “d’una informació interpretativa i valorativa de fets noticiosos, actualts o actualitzats, on es narra quelcom al mateix temps que es jutja el que s’està narrant”. Li atribuïa les següents característiques:
- Estil personal però sense desvirtuar els fets ni deformar la realitat.
- Llibertat de recursos estilístics: comparació, metàfora, ironia, anècdota, però sempre amb claredat comunicativa i concisió.
- Format narratiu-informatiu, sense preocupar-se per la piràmide invertida.
- El subjecte-protagonista són els fets noticiosos, així com la interpretació que en fa el cronista.
- El tema és la notícia radiografiada, o el que és el mateix, no només l’anatomia del fet noticiós sinó també la seva psicologia, les seves implicacions.
- Vivaldi hi afegia una modalitat anomenada croniqueta, que definia com una peça petita dedicada a quelcom quotidià i aparentment intranscendent.
A dia d’avui, a l’Estat espanyol, s’entén per crònica “la narració temporal d’un esdeveniment” o, en paraules del Doctor en periodisme Manuel Bernal:
“Una informació de fets noticiosos, transcorreguts en un període de temps, per un cronista que els ha viscut com a testimoni o investigador i fins i tot com a protagonista i que, al mateix temps, els narra, analitza i interpreta mitjançant una explicació personal”.
Sense abandonar les característiques senyalades pels altres autors, Bernal hi afegeix nous trets distintius a la crònica:
- Conté certs elements d’informació perquè sempre té una base informativa – uns fets noticiosos que donen peu a escriure una crònica sobre allò que ha succeït – i també del reportatge interpretatiu, perquè aprofundeix i analitza, està escrit amb un estil personal i creatiu però no recarregat, tot i que la implicació de l’autor és encara major perquè participa de l’acció com a testimoni directe i valora els fets a partir d’allò que ha vist i dels coneixements que té. Però la seva funció principal no és opinar sinó informar sobre una qüestió interpretant-la segons les seves impressions.
- Té una relació temporal clara, el que vol dir que el fet narrat ha de tenir una certa continuïtat perquè el cronista explicarà tot el que hagi succeït entre dos moments concrets (al principi i al final dels fets en qüestió).
- Acostuma a tenir una extensió considerable.
- Estructuralment, sovint s’inicia amb un plantejament del que ha succeït seguit d’una interpretació dels fets (explicació, anàlisi i valoració) i, finalment, una conclusió que sintetitzi el resultat d’allò analitzat.
Es poden diferenciar dos tipus de cròniques:
1) Crònica local: El seu autor acostuma a ser un periodista desplaçat permanentment o de manera temporal amb els corresponsals coneixedors de l’actualitat informativa d’altres països o ciutats, o els enviats especials que cobreixen determinats esdeveniments puntuals, com conflictes bèl·lics, processos judicials, debats parlamentaris, cimeres o grans esdeveniments esportius. Tot i així, avui moltes de les cròniques provinents de l’estranger que es publiquen als diaris locals acostumen a ser més informatives que interpretatives, ja que els reporters es limiten a informar “objectivament” del que passa sense entrar en valoracions que requeririen un coneixement molt més profund i, en conseqüència, molt més temps per a elaborar-les.
2) Crònica temàtica: El propi text informa sobre un fet a la vegada que el valora. L’autor acostuma a ser un periodista especialitzat en cobrir informativament determinats fets relacionats amb l’esport, la tauromàquia, esdeveniments de la societat o culturals, per exemple. Els presencia de principi a fi i això li permet narrar-los i fer arribar al lector les seves impressions del que ha presenciat.