2.2. Llibertat d’informació i d’expressió
2.2.4. Límits a la llibertat d’informació i d’expressió
2.2.4.1. Introducció
La llibertat d’informació i d’expressió poden ésser limitats per a protegir altres drets o bens. D’acord amb la Constitució espanyola, la llibertat d’informació i d’expressió tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en el títol primer, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge, i a la protecció de la joventut i de la infància (art. 20.4 CE). A més, hi ha lleis que també preveuen límits per a protegir bens, com ara la seguretat pública.
2.2.4.2. Els drets de personalitat com a límit de les llibertats d’informació i d’expressió
La Constitució espanyola reconeix la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, i el lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10.1 CE). També garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la imatge (art. 18.1 CE).
Tots aquests aspectes constitueixen límits de les llibertats d’informació i d’expressió. Tanmateix, no són límits absoluts. La llibertat d’expressió o la llibertat d’informació poden prevaldre respecte al dret a la protecció de l’honor, la intimitat o la imatge en determinades circumstàncies, com ara, quan es derivi de la llei, per exemple, perquè estigui autoritzat en la llei mateixa, s’autoritzi per una autoritat pública d’acord amb el que preveu la llei, prevalgui un interès històric, científic o cultural rellevant, o per actes propis o per consentiment.
Atès el caràcter relatiu dels drets, tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem han identificat uns criteris per a dur a terme la ponderació entre els diversos drets. En primer lloc, cal determinar quin dret s’està exercint, és a dir, si el conflicte és fruit de l’exercici de la llibertat d’expressió o de la llibertat d’informació. En segon lloc, cal valorar si el dret en qüestió s’ha exercit correctament o s’ha excedit en els límits establerts. En tercer lloc, cal determinar si en l’exercici de la llibertat d’informació o d’expressió s’han superat els límits permesos, de manera que hagi de prevaldre el dret a l’honor, a la intimitat o a la imatge.
«Lo indicado conduce a contemplar de nuevo el hasta ahora tan trascendente tema de la prioridad o prevalencia de los derechos fundamentales entre sí, a cuyos efectos, conviene insistir, en que tanto la doctrina de esta Sala como la del Tribunal Constitucional vienen apuntando en orden a tan discutida cuestión y como punto generalizado de partida, que en principio todos los derechos establecidos en el Texto Constitucional como fundamentales, por el mero hecho de tal calificación, son en principio iguales, lo que no es obstáculo para reconocer que en ciertas circunstancias haya de otorgarse prevalencia a alguno de ellos sobre otros, atendiendo a los intereses que más directamente tutelen y siempre que en el ejercicio del que en cada caso concreto pueda aparecer como prevalente no se hayan sobrepasado ciertos límites, ya que la delimitación de la colisión en tales supuestos ha de realizarse caso por caso, esto es, sin fijar de modo apriorístico los límites entre ellos».
a) El dret a l’honor. L’honor és un concepte que depèn de les circumstàncies socials i culturals de cada moment, i que està vinculat a la reputació o la fama que cada persona té davant dels altres. El Tribunal Constitucional ha anat perfilant amb la jurisprudència uns criteris que han de tenir-se en compte per a perfilar aquest concepte, com ara la forma i el context en què s’emmarquen, la inexistència de deshonor pels actes, el prestigi professional o social, o els actes contraris a la dignitat humana.
«[…] la buena reputación de una persona, protegiéndola frente a expresiones o mensajes que le hagan desmerecer en la consideración ajena al ir en su descrédito o menosprecio o que sean tenidas en el concepto público por afrentosas.»
La LOPC considera intromissions il·legítimes en el dret a l’honor «la imputació de fets o la manifestació de judicis de valor mitjançant accions o expressions que de qualsevol manera lesionin la dignitat d’una altra persona, menyscabant-ne la fama, o atemptant contra la seva estimació» (art. 7.7 LOPC). Per això, quan una notícia imputi una persona d’un fet denigrant o difamant es considerarà il·legítima si és falsa, encara que sigui d’interès públic o verídica. D’altra banda, si les manifestacions dutes a terme en l’exercici de la llibertat d’expressió són innecessàries per a l’exposició de les idees, degraden la reputació d’una persona en qüestions que no tenen interès públic, o simplement són insults o injúries, també es poden considerar com a il·legítimes.
«La Constitución no veda, en cualesquiera circunstancias, el uso de expresiones hirientes, molestas o desabridas, pero de la protección constitucional que otorga el artículo 20. 1ª CE están excluidas las expresiones absolutamente vejatorias; es decir, aquéllas que, dadas las concretas circunstancias del caso, y al margen de su veracidad o inveracidad, sean ofensivas u oprobiosas y resulten impertinentes para expresar las opiniones o informaciones de que se trate.»
«La Constitución no reconoce un pretendido derecho al insulto, que sería por lo demás incompatible con la dignidad de la persona que se proclama en el artículo 10.1 del Texto fundamental.»
b) El dret a la intimitat. La jurisprudència del Tribunal Constitucional també ha perfilat el concepte d’intimitat, que té per objectiu:
«garantizar al individuo un ámbito reservado de su vida vinculado con el respeto de su dignidad como persona, frente a la acción y el conocimiento de los demás, sean éstos poderes públicos o simples particulares […]. El derecho a la intimidad garantiza el secreto sobre nuestra propia esfera de vida personal y, por tanto, veda que sean los terceros particulares o poderes públicos, quienes decidan cuáles son los contornos de nuestra vida privada».
Poden considerar-se actes d’intromissió en la intimitat l’ús d’aparells d’escolta, de filmació o de dispositius òptics que permetin enregistrar, reproduir o conèixer la vida íntima de les persones, i la divulgació de dades relatives a la vida privada de les persones quan això n’afecti la reputació o bon nom, o la revelació de dades conegudes en l’exercici de l’activitat professional.
La intimitat també és objecte de protecció penal mitjançant delictes com el de descobriment o el de revelació de secrets (art. 197 CP).
c) Dret a la imatge. El dret a la imatge té un abast més ampli que el dret a la intimitat, tot i que, de vegades, pot estar-hi vinculat.
«No cabe desconocer que mediante la captación y publicación de la imagen de una persona puede vulnerarse tanto su derecho al honor, como su derecho a la intimidad. Sin embargo, lo específico del derecho a la propia imagen es la protección frente a las reproducciones de la misma que, afectando a la esfera personal de su titular, no lesionan su buen nombre ni dan a conocer su vida íntima. El derecho a la propia imagen pretende salvaguardar un ámbito propio y reservado, aunque no íntimo, frente a la acción y conocimiento de los demás; un ámbito necesario para poder decidir libremente el desarrollo de la propia personalidad y, en definitiva, un ámbito necesario según las pautas de nuestra cultura para mantener una calidad mínima de vida humana.»
Aquest dret faculta les persones a decidir sobre la difusió pública de la seva imatge, a impedir que una tercera persona pugui captar, reproduir o difondre-la i, per tant, cal considerar com a formes d’intromissió qualsevol captació, reproducció o difusió mitjançant una fotografia, un vídeo o qualsevol altre mitjà, de la imatge d’una persona en llocs o moments de la vida privada, o fins i tot fora d’ella, excepte en els casos previstos en la LOPC.
En particular, aquesta Llei orgànica preveu que es tracti de persones que exerceixin un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública, i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic, la utilització de la caricatura d’aquestes persones o informació gràfica sobre un succés o fet públic, quan la imatge d’una persona determinada aparegui com a merament accessòria.
2.2.4.3. Els límits legals de les llibertats d’informació i d’expressió
Com ja s’ha avançat, a més de la protecció d’altres drets fonamentals, la Constitució espanyola també reconeix que la llibertat d’expressió i d’informació tenen com a límit altres drets i interessos definits per les lleis.
a) Protecció del menor
La Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor disposa que prevaldrà l’interès superior dels menors per sobre de qualsevol altre interès legítim que pugui concórrer (art. 2.1). Això es tradueix, entre d’altres mesures, en la intervenció del Ministeri fiscal en la difusió d’informació, la utilització d’imatges o noms de menors en mitjans de comunicació que pugui implicar una intromissió il·legítima en la seva intimitat, honra o reputació, o sigui contrària als seus interessos, fins i tot quan hi hagi el consentiment del menor o dels representants legals (art. 4).
b) Dret de rectificació
La Llei orgànica 2/1984, de 26 de març, reguladora del dret de rectificació disposa que tota persona té dret a rectificar la informació difosa per qualsevol mitjà de comunicació i relativa a fets que tinguin relació amb ella, quan consideri que són inexactes o que la divulgació pot causar-li un perjudici.
Aquest dret s’exerceix mitjançant un escrit de rectificació que cal enviar al director del mitjà de comunicació en el termini de set dies des de la publicació de la informació, un escrit de rectificació que haurà de ser publicat en el termini de tres dies. Si en aquest termini no es publica la rectificació, es podrà exercir una acció de rectificació davant del jutjat de primera instància.
«La inserción de la réplica sólo procede en la medida en que se pretenden rectificar hechos y no opiniones, y cuando los hechos publicados afectan perjudicialmente a los intereses del demandante aludido por la información.»
c) Els secrets oficials
La Llei 9/1968, de 5 d’abril, sobre secrets oficials disposa que poden ser declarades matèries classificades els assumptes, actes, documents, informacions, dades i objectes el coneixement dels quals, per persones no autoritzades, pot perjudicar o posar en risc la seguretat i la defensa de l’Estat (art. 2 LSO).
La declaració d’una matèria com a classificada implica que només podrà ésser coneguda pels òrgans i les persones degudament facultats. A més, també determina la prohibició que les persones que no estiguin autoritzades puguin accedir o circular pels llocs o les zones on hi hagi matèries classificades (art. 8 LSO).
L’LSO estableix que la persona que tingui coneixement d’una matèria classificada està obligada a mantenir-la en secret i lliurar-la a l’autoritat corresponent. Quan es consideri que una matèria classificada pot arribar a coneixements d’un mitjà de comunicació, se’ls notificarà la circumstància als efectes oportuns (art. 9 LSO).
Finalment, cal recordar que el Codi penal tipifica com a delicte la revelació de secrets oficials (art. 13 LSO, en relació amb l’article del CP).